La disciplina modernista va sorgir arran de l’Escola Provincial d’Arquitectura, creada el 1871. La primera figura impulsora va ser Domènech i Montaner (1849-1923), pioner a mostrar inquietud per aconseguir una arquitectura que reflectís el caràcter català. Els seus edificis mostren una amalgama de racionalisme i exquisida ornamentació inspirada en l’arquitectura hispanoàrab, així com el gust pels traçats curvilinis. 

Una de les seves obres més conegudes és l’Institut Pere Mata, a la localitat tarragonina de Reus. Va ser construït entre el 1897 i 1912 per a contenir un hospital psiquiàtric, encara que es configura com una petita ciutat amb pavellons i jardins al quals Montaner va aplicar avançats conceptes d’urbanisme i planificació de l’espai.

L’arquitecte no sols es va ocupar del disseny exterior, sinó que fins i tot va arribar a dissenyar el mobiliari del centre. El projecte inicial es compon de 6 pavellons típicament modernistes, estant el de serveis generals en el centre amb la seva torre de 30 metres. Les façanes són de rajola vista i estan adornades amb ceràmica.

Destaca una decoració interior amb al·legories a la curació amb formes vegetals i animals, símbols heràldics catalans, etc. El pavelló més interessant és el dels “distingits”, amb vitrines i elements de ferro forjat. Es va assignar la major part del pressupost a una ornamentació omnipresent, virtut de la por modernista als espais buits.

Allò que s’ha après en la construcció del centre psiquiàtric va servir per a aquest altre ambiciós hospital, projectat el 1901. La idea de l’arquitecte era construir 48 pavellons, dels quals només 27 es van arribar a materialitzar. Per aquesta complexitat, la seva construcció es va dilatar quasi trenta anys.

Destaca el pavelló de l’administració, a què s’accedeix per una escalinata. A ambdós flancs es troben les dependències de la biblioteca i el museu d’una banda i la secretaria i arxiu per una altra. L’església s’ubica en un espai al marge. És un conjunt monumental on cal donar també crèdit a Eusebi Arnau i Pau Gargallo, encarregats de les escultures o Francesc Labarta, autor de pintures i mosaics.

Aquesta sala de concerts inaugurada el 1908 és actual seu de l’Orfeó Català i gaudeix d’un alt estat de conservació en haver sigut restaurat respectant la concepció original. És prova palpable del catalanisme, pel paper cultural que la institució ha tingut en l’evolució de la cultura de la comunitat. Així, es troben parets decorades amb símbols que durant el franquisme van ser ocultats.

A la sala d’audicions cal destacar la boca de l’escenari, una escultura que evoca la Cavalcada de les Valkíries a un costat i el bust de Beethoven en l’altre. Impressionen també el fons de l’escenari amb els alts relleus i l’espectacular llum central de la sala de concerts. La façana és de rajola vermella vista i es decora amb mosaics de Lluís Bru i amb un grup escultòric de Miquel Blay. Tan vital és en el modernisme català que va ser declarat "Patrimoni de la Humanitat" el 1987.

Aquest arquitecte va ser natural de Mataró, encara que va viure a Barcelona. Allí va finalitzar els estudis d’arquitectura el 1891 i després va ser nomenat professor de l’Escola d’Arquitectura, càrrec que compatibilitzava amb una intensa activitat política. Va ser deixeble de Montaner i se’l considera l’últim representant del Modernisme i el primer del Noucentisme, moviment que va succeir l’anterior.

Una de les seves obres més celebrades és la barcelonina Casa Ametller, construïda entre 1898 i 1900. L’arquitecte va recollir un encàrrec i va elaborar un projecte en forma de palau gòtic urbà, amb façana plana, pati central i una escala que permet accedir a les habitacions principals. Protagonitza una mescla entre el gòtic català i el flamenc. Altres reputades obres són la Casa Macaya o la de les Punxes.

Estret col·laborador de Gaudí, Jujol va ser un altre tarragoní que va viure a Barcelona. Va forjar una obra personal en què destacava la sensibilitat per les formes naturals i paisatges rurals, el detall artesanal, la religiositat i la reutilització de materials de rebuig. El seu treball va ser vital per a la consecució d’obres que porten el segell de Gaudí, com la Casa Milà, la Casa Batlló o el Parc Güell.