Aquest poble preromà ja habitava a Àvila fa 2.500 anys i, sens dubte, ha contribuït a formar el que avui en dia és una ciutat Patrimoni de la Humanitat. Per això els avilesos s’interessen cada vegada més a preservar aquest llegat, a acostar-se a la forma de vida dels seus avantpassats, als seus ritus i formes d'organització, al seu art, etc. El seu caràcter, entre màgic i esotèric, ha propiciat que, durant molts anys, el seu capítol hagi sigut ignorat o obviat en gran part. 

Els vetons vivien en castros murallats ubicats en zones estratègiques per a la defensa. Les seves construccions en pedra només tenien una planta i sostres de fusta, fang o branques. Era un poble guerrer, encara que dedicat a la ramaderia i al cultiu de cereals als camps confrontants. Profundament religiosos i estretament vinculats amb la natura, adoraven el Sol, la Lluna i els animals. En els seus ritus funeraris, incineraven els seus morts i els enterraven en necròpolis amb objectes com atuells, armes, o altres objectes vinculats amb la vida del difunt.

Sens dubte, per conèixer els vetons no hi ha res millor que acostar-se als seus territoris, on sobresurt màgia des de cada pedra de les seves ruïnes i mostren un important grau de civilització. Encara es conserven uns quants assentaments de fàcil accés, com els de Las Cogotas, Ulaca, La Mesas de Miranda o El Raso. Solien disposar de recintes per al ramat i al seu exterior es disposen les necròpolis, amb tombes que honren els guerrers caiguts.

En la segona meitat del V a. C. els castros van ser fortificats amb muralles, coincidint amb una època més pròspera i de relacions comercials amb altres pobles a través d'una ruta prehistòrica, que seria el germen de la romana Via de l'Argent. I és que els vetons es relacionaven amb altres pobles com els vacceus, que vivien al nord, els carpetans a l'est, els oretans, turdetans i cèltics al sud, i els lusitans a l'oest.

La ruta arqueològica pot començar a Ulaca, a Villaviciosa. Alguns historiadors apunten que podria ser la major ciutat celta d'Europa. Se situa sobre un petit tossal en una muntanya, a més de 1.500 metres d'altura, la qual cosa impedia l'accés de l'enemic sense ser vist, ja que des dels seus extrems s'escruta perfectament tant la vall Amblés com la serra de Paramera. Una hora de marxa espera el visitant quan vulgui conquerir-lo. També compta amb un rierol pròxim que els abastia d'aigua, així com bones pastures per al ramat.

Són més de 60 hectàrees de superfície, probablement fortificada per aplacar la pressió romana. Uns quants recintes estan tancats per muralles de perímetre superior als 3.000 metres, encara que les seves ruïnes no imposen tant. Al seu interior, a més de fonaments de nombroses cases, es troben interessants monuments. Un d'ells és El Altar, tallat en una penyatera granítica amb graons orientats al sud. També val la pena fixar-se en El Torreón de blocs de pedra al costat de la font, La Fragua i unes quantes pedreres que conserven part dels cubs rocosos tal com van ser extrets. Aquest assentament, quasi una ciutat completa, sembla que va ser abandonat vers el 72 a. C., després de les guerres sertorianes.

Igual que altres pobles preromans, els vetons tenien en la cultura megalítica la seva forma d'expressió. El símbol més popular i original de l'art vetó són els verros, tosques escultures en pedra de bous i porcs, dedicades a la màgia protectora. Alguns es conserven al costat dels castros, en les ubicacions originals, altres han vist créixer ciutats al seu voltant o han sigut desplaçats per ornamentar monuments de posterior factura.

Als afores d'Àvila, camí de Toledo, es troba el conjunt més illustre, el dels Toros de Guisando. Es tracta de quatre representacions de bous de grans dimensions colocades en un prat al municipi d'El Tiemblo. Tallades en granit, les quatre figures miren cap a l'oest i algunes presenten cavitats per inserir les banyes. La seva factura data dels segles IV-III a. C., encara que una d'elles mostra al llom una inscripció romana.