La comarca de Monfragüe es troba a la província de Càceres, flanquejada per les localitats de Navalmoral de la Mata, Plasència i Trujillo. En les faldes de la vall del Tajo s’oculta o es preserva un magnífic espectacle natural, primer espai protegit de la comunitat. És el Parc Nacional de Monfragüe, un dels catorze existents a Espanya. 

El bosc es dreça en una àrea privilegiada de 17.852 hectàrees d’extensió, referent del prototip de bosc i matoll mediterrani. Els romans van ser els encertats baptistes de la zona. La paraula triada va ser ‘Monsfragorum’, que en llatí significa literalment “bosc fragós”, és a dir, intricat i replet de mates.

S’estén a un costat i a l’altre del riu Tajo, incloent la fèrtil desembocadura i un tram del riu Tiétar. Aquest immens bosc és l’hàbitat natural de nombrosos rapinyaires que han contribuït a prodigar la bellesa d’aquest paratge pel món sencer. I és que són nombrosos els aficionats a l’albirament d’aus que acudeixen al reclam del voltor negre, una espècie en greu perill d’extinció que ha trobat en el parc el seu darrer refugi per a viure en llibertat. Les 286 parelles que habiten al parc representen la comunitat més gran d’aquestes aus existent en tot el món. En l’eix central muntanyós es localitzen gran part dels nius dels rapaços, tant en els penya-segats serrans i fluvials com en les masses de muntanya mediterrània.

Per preservar intacte l’hàbitat de flora i fauna, el parc té restringit l’accés a les zones més sensibles, la qual cosa representa una àmplia extensió. No obstant això, i en un esforç per compatibilitzar la conservació amb el gaudi públic, les autoritats han dissenyat itineraris que permeten contemplar la frondosa esplendor del parc. 

Des de les chozos de la part baixa de Villarreal es pot emprendre el camí, més bé el pelegrinatge, al castell de Monfragüe, silueta dominant del parc des del seu elevat promontori. El camí que separa el visitant de la fortificació té més d’una desena de quilòmetres, per tant, és aconsellable disposar de tot un dia lliure per arribar tranquil·lament a la meta. Una excursió digna de cantimplora i entrepà, fatigosa per l’elevat pendent a l’ombria de la serra, desgast que serà, sens dubte, mitigat per la intensa bellesa de la vegetació al llarg de tot l’ascens.  

Ja al recinte del castell, on encara es mantenen en peu les restes de la muralla, el visitant podrà gaudir de les impactants vistes que des de la seva elevació ofereix. Les dues torres daten de l’època cristiana. N’està permès l’accés a una, de forma pentagonal i construïda en el segle XV. L’altra torre, molt deteriorada, és de forma cilíndrica.

Quasi adossada a una de les torres del castell es troba una ermita, de construcció més moderna, que conté la Virgen de Monfragüe, una talla bizantina portada en el segle XII des de les portes de Jerusalem, a Palestina, pels cavallers croats.

La gran varietat de fauna i flora no són els únics tresors atàvics de Monfragüe. En nombrosos “abrics” que ofereix la muntanyosa espina dorsal s’han descobert més de 70 representacions d’art rupestre, tant en profundes coves com en petits buits. En vius colors vermells que es preserven avui en dia gràcies a l’empara de la muntanya, apareixen representades figures antropomòrfiques, ídols i animals. Prop del castell es troba la cova més cèlebre, on un panell central domina la cova. En tots els casos, les pintures apareixen en llocs estratègics de l’orografia, punts elevats que feien de talaies.

És indispensable portar el vestit adequat per a atrevir-se amb aquesta ruta de set esgotadors quilòmetres. No obstant això, tant el trajecte com la meta mereixen l’esforç. L’itinerari comença a Villarreal de San Carlos. Al costat de la carretera Trujillo-Plasència, a uns pocs metres es troba el primer indicador del recorregut. A través d’un camí d’eucaliptus, espècie molt abundant per les replantacions en les dècades dels 60 i 70, s’arriba al rierol de Malvecino i seguint el seu curs, a l’encantador pont homònim de fusta i maçoneria que el creua. Des d’aquest punt comença l’ascensió pel vessant fins a la muntanya Collado, al seu torn antesala del turó Gimio. Es pot recuperar l’alè en el mirador del Collado, des d’on s’aprecia un majestuós paisatge. Des del turó, el paisatge enllaçat amb el blau del riu Tajo -la zona coneguda com a Salto del Gitano- domina i embarga els sentits.