En aquest magnífic entorn muntanyenc, alts cims contrasten amb profunds canons, cisellats pels llits dels rius cantàbrics, que descendeixen entre generoses masses de bosc atlàntic. En realitat es tracta d'una vertical mola calcària rodejada per fagedes, rouredes i petites aldees en les valls. El parc està travessat per quatre corrents amb les seves goles; el congost de La Hermida, pel riu Deva; el congost d’Els Beyos, pel Sella; la "Gola Divina" del Cares, i els congostos de La India del Duje. Aquests dos últims divideixen l'espai en tres massissos.

El més alt i escarpat és el massís Central, on es troba la cota major, Torrecerredo, de 2.648 metres, juntament amb altres cims com Llambrión, Peña Vieja, Pico Tesorero o Naranjo de Bulmes. El cim més gran del massís Occidental és Peña Santa de Castilla amb 2.596 metres. Aquest massís és el més ampli i de relleus dòcils i conté els llacs de Covadonga a la seva zona nord. Finalment, el massís Oriental és el més reduït i hi destaca la paret sud-est que s'eleva sobre Liébana, així com els 2.444 metres de La Morra de Lechugales.

Aquestes abruptes terres comprenen una superfície de 65 hectàrees en què regna la humitat, la boira i les precipitacions. La neu cobreix les seves muntanyes a l'hivern encara que es poden trobar geleres permanents. Des del punt de vista forestal, el Parc Nacional compta amb alguns dels millors boscos atlàntics del país, amb abundància de fajos, roures, avellaners, castanyers i nogueres. Entre les seves espècies animals destaquen porcs senglars, cabirols, llops, gats salvatges, alguns óssos, multitud de petites aus i altres més destacables com el gall salvatge o l'àguila reial.

Els Pics d'Europa comprenen municipis de tres províncies: Astúries, Cantàbria i Lleó. A Cantàbria comprèn els municipis de Camaleño, Cillorigo i Tresviso. A Astúries s'estén per Cangas de Onís, Onís, Cabrales, Amieva i Peñamellera Baja. Els municipis castellanolleonesos inserits en el parc són Oseja de Sajambre y Posada de Valdeón. Per això hi ha unes quantes entrades al parc; des d'Astúries, per la AS-114, des de Cangas de Onís fins al massís Occidental i des d’Arenas de Cabrales en direcció a Poncebos; des de Lleó, es pot agafar la carretera N-625 a la Vall de Valdeón fins a Caín; des de Cantàbria l'accés es realitza per la N-621, des de Potes s’arriba a Espinama i Fuente Dé.

Totes sense excepció són poblacions on es pot gaudir del turisme rural i hostatjar-se per visitar el parc. Una opció ideal per als que vulguin realitzar esports a l'aire lliure com el parapent o el barranquisme. També es poden fer rutes a cavall o practicar el senderisme a través de més de 30 rutes de petit recorregut i dos de gran recorregut. Entre ells també hi ha itineraris històrics com la senda de l'Ardiaca o la Ruta del Cares. I és que la riquesa cultural també està present en aquests pobles.

A la part asturiana destaca Cangas de Onís, un dels nuclis més turístics del parc, l'entrada més important a aquest paradís natural per la seva proximitat al santuari i els llacs de Covadonga. Suposa així mateix un xoc entre el poble i la ciutat, allò tradicional i allò modern. Cada diumenge se celebra el seu mercat, conegut pels seus formatges. A l'entrada de la gola del Cares i del funicular que ascendeix al Naranjo de Bulnes es troba Arenas de Cabrales.

Al sud del parc, a la província de Lleó, es troba la vall enclavada a la cara sud dels massissos occidental i central, per la qual flueix el riu Cares. Ací es troben pobles més discrets i amagats com a Caín de Valdeón, des d'on comença la ruta del Cares, o la capital, Posada de Valdeón. La comarca és famosa pel seu formatge i altres lactis.