Tots els anys arriba, a principis de juliol, una de les festes de més renom en el calendari patronal del país. Es tracta de les celebracions en honor a Sant Fermí, una setmana d’encierros i sarau sense interrupció. És aquesta algaravia desaforada el que crida l’atenció als estranger, generalment acostumat a celebracions més sòbries, en tots els sentits. També, no cal dir-ho, els toros, tradició espanyola com cap altra i que fascina per tot el món, més encara si es produeix a mode de carrera pels carrers del nucli antic pamplonès.

Però no tot són corregudes i encierros. Durant els dies que duren les festes i per al gaudi dels més petits, cada matí el centre de la ciutat s’omple amb el colorit dels gegants i nans. A més el programa es troba replet de revetlles, concerts, exhibicions de dansa, menjars populars i tot tipus d’activitats, per tant, no cal anar gaire lluny per veure que no sols hi ha tauromàquia.

Els actes que posen principi i fi a la festa són molt multitudinaris. Tota l’alegria esclata amb el chupinazo des del balcó de l’ajuntament al migdia del 6 de juliol. La ciutat es para en aquest moment i tots acudeixen a la plaça amb el seu imprescindible mocador vermell. El toc final es posa a mitjanit del dia 14 entonant tots, pamplonesos i visitants, el “Pobre de mi”, una cançó de comiat plena de nostàlgia pels gloriosos dies que acaben.

La festa va tenir en el seu origen un component religiós que avui en dia està quasi desaparegut, tot i que encara queden alguns vestigis. Un d’ells és la processó rumb a l’església de San Lorenzo per a celebrar en missa la vespra dels Sanfermines. Actualment està reconvertit en un acte oficiós de protesta alegre sota el nom de "riau-riau". De totes maneres, es conserva la multitudinària processó del dia 7 en honor al patró.

Molt han evolucionat aquests festejos des dels seus orígens com a fira comercial en l’edat mitjana. En principi se celebrava després de la nit de Sant Joan, però tres segles després es va unificar amb una altra fira per crear una més gran al juliol, a fi d’aprofitar el millor clima. La presència dels toros va començar en corregudes convencionals, però la tradició de l’encierro ve del trajecte pel qual els pastors portaven els toros braus des de les deveses de la Ribera de Navarra fins a la plaça Mayor. Poc imaginaven aquests pastors que estaven fent història amb el seu transitar.

A poc a poc la festa es va internacionalitzar gràcies a la figura d’Ernest Hemingway. Aquest controvertit escriptor va viure la festa amb vertadera passió i va presentar els San Fermines al món el 1926 amb la seva novel·la “Fiesta”. Allí, aquest geni la definia com “un espectacle capaç de fer que un s’aixequi del llit a les cinc i mitja del matí durant diversos dies seguits". 

Pel seu paper determinant en el que avui és una cita multitudinària, l’Ajuntament va decidir posar el seu nom al passeig que va des de l’entrada dels toros en l’encierro fins al parc de bombers, així com col·locar un bust de la seva figura.

No es pot oblidar que una altra de les grans protagonistes de la festa és també la beguda, imprescindible complement per a l’alegria d’esperit. Tradicionalment el vi ha jugat un paper fonamental en la festa, encara que entre els joves triomfa més ara l’econòmic “calimocho” i la cervesa, més popular per l’afluència massiva de turistes del nord d’Europa i els Estats Units. També s’imposa el cava com a símbol de celebració més distingida.

A més, per a satisfer les necessitats de les masses de persones que es concentren a la ciutat les tavernes han crescut de forma exponencial en l’últim mig segle, arribant ara als més de mil establiments on no sobra espai. I és que abastir les quadrilles assedegades de festa és una tasca àrdua.