Com a partir d’aquesta data els dies són cada cop més curts, els homes primitius temien que el sol perdés el seu poder, i per això se celebrava la vespra amb fogueres, processons amb torxes, balls i ritus de qualsevol tipus relacionats amb el foc, per ajudar l’astre a recobrar l’energia i a purificar-se d’influències demoníaques. 

Des de temps preromans, a Europa es realitzaven diversos rituals relacionats amb el foc. Són famoses les fogueres de Sant Joan, molt importants en multitud de pobles d’Espanya, però no són les úniques. Encara que ara se celebren sota el nom del sant, el seu origen prové de festivitats anteriors al cristianisme. És una celebració tan antiga com l’home i el descobriment dels solsticis va ser vital en la història, ja que va permetre crear el calendari solar.

Aquest coneixement va ser posat en pràctica amb la construcció de monuments megalítics que encara avui segueixen envoltats en un halo de misteri. El cas més rellevant és el de Stonehenge al sud-oest d’Anglaterra, objecte més d’elucubracions que de dades contrastables. Aquest recinte es forma per quatre cercles concèntrics d’arcs de pedra sorrenca i es creu que és fins i tot anterior a les piràmides

Independentment de l’ús que li donaren els prehistòrics, el solstici d’estiu és la data més assenyalada al tossal d’Amesbury, on s’enclava aquest singular conjunt. Britànics i visitants es concentren als seus voltants per festejar l’únic dia en què es permet l’accés sense restricció. L’espectacle de veure el sol emergir entre les gegants pedres val la pena.

Curiosos, amants de l’ocultisme, tribus urbanes de qualsevol tipus o neodruides s’apoderen d’Stonehenge per viure una comunió amb les forces de la natura. En aquesta peculiar cerimònia no falten ritus, cants i litúrgies, així com música de gaites i tambors que anuncien l’arribada de l’alba. Sobre les 5:30 del matí el primer raig de sol surt per la Pedra Taló, i desencadena l’eufòria col·lectiva.

El solstici se celebra especialment en països en què l’estiu és curt i, per tant, molt apreciat, com els escandinaus. A Suècia el dia de Sant Joan marca l’explosió de l’estiu i la seva nit és una de les més clares de l’any. A la zona nord del país, el sol ni tan sols es posa a l’hora d’ara. Cada regió compta amb un vestit popular, que els seus habitants vesteixen per donar la benvinguda al període estival.

La vespra de Sant Joan se celebra sempre la tarda del divendres al camp, que mostra postals de verd clar i resplendent, a l’ombra dels bedolls. És una festa de retrobaments amb família, amics, etc. Comença amb el ritu de la recollida de flors i la confecció de corones per al mayo, pal o arbre adornat al voltant del qual es realitzen jocs i danses.

Hi ha fins i tot un menjar típic del solstici que consisteix en filets d’areng en escabetx amb patates cuites amb anet, nata agra i ceba morada. Després alguna cosa feta a la graella, com salmó o costelles de porc i les primeres maduixes de l’estiu. S’acompanya de cervesa i aiguardent, que animen a entonar cançons populars i després ballar.

En tornar a casa la creença popular diu que les noies han de recollir set tipus de flors i posar-les davall el coixí, així somiaran amb la seva futura parella. I és que aquesta és una festa molt vinculada a l’amor, triada per a fer compromisos, confessions i fins i tot celebrar bodes.

A Finlàndia aquesta vespra de Sant Joan també és viscuda amb el mateix esperit alliberador, amb congregacions populars a la vora dels llacs, on es menja peix fumat del mateix llac. A les zones costaneres també s’estén la tradició sueca dels mayos. 

A Dinamarca se celebra la vespra de Sant Joan des dels temps dels víkings encenent fogueres per a espantar els mals esperits. Avui són tradicionals aquestes fogueres a les platges o a les vores del llacs, acompanyades de picnics i cançons tradicionals.